[Article publicat en castellà a la revista Rambla el dia 31 d'agost de 2011]

El 30 d’agost es van complir 54 anys de l’emboscada perpetrada per la policia del règim feixista de Francisco Franco, que va posar fi a la vida d’un autèntic heroi de la classe obrera: Josep Lluís i Facerias. En el lloc on Facerias va exhalar l’últim alè, ferit de mort en l’actual Pla de les Mares de la Plaça de Maig -confluència neuràlgica entre el Passeig Dr. Pi i Molist, carrer Verdum i Passeig d’Urrutia, en el que avui és el districte de Nou Barris-, es va realitzar un homenatge a aquest maqui urbà, que comptà amb la presència de l’historiador i poeta Ferran Aisa.

Prop de setanta persones van assistir a Nou Barris a l’ofrena floral en memòria de Josep Lluís i Facerias,  en cap altra ocasió tanta gent s’havia donat cita per recordar a Facerias i la seva lluita llibertària.

Aquest any la convocatòria la signaven conjuntament la Trobada Alternativa de Nou Barris i i el nucli de Nou Barris de la CUP de Barcelona, la qual cosa havia aixecat certes suspicàcies: era de rebut que un partit polític reivindiqués la figura d’un anarquista?

Part dels presents a l’acte van jutjar que no (“Facerías va lluitar contra el feixisme i ara lluitaria contra la democràcia burgesa”), i es van fer escoltar -en molts moments- per sobre de l’historiador Ferran Aisa, que, entre crits de “Es lluita o es vota!” o “Sindicats i partits, són els nostres enemics”, tractava de narrar els avatars de la vida i obra de Facerias.

L'acte esdevingué una autèntic despropòsit comptar amb la presència d’Aisa, que tant i tan ben ha investigat i escrit sobre el moviment llibertari (autor de llibres imprescindibles com “La cultura anarquista a Catalunya”), i no aprofitar per escoltar les seves paraules amb l’atenció necessària. Si bé en cap moment s’arribà a les mans, sí que es van viure moments de tensió dignes d’una pel·lícula de Ken Loach.

Abans de la intervenció d’Aisa, Joan Marc, membre del nucli de Nou Barris de la CUP, va realitzar una breu presentació que, en essència, anava adreçada a tres punts: el deure ètic i militant de recordar a les persones que van lliurar la seva vida lluitant contra l’opressió feixista; el record de Facerias com a acte de reafirmació de les lluites d’avui dia; i, finalment, la denúncia dels gestors del post-franquisme en el Districte de Nou Barris, on encara poden veure’s les plaques del Ministeri de l’Habitatge -amb el jou i les fletxes falangistes- i passejar per la plaça de Virrei Amat o l’avinguda Borbó. Resulta desconcertant el criteri seguit pel nomenclátor de Barcelona per assignar o rebutjar les denominacions de la via pública.

El cas més conegut a Nou Barris: la ponència del nomenclátor va denegar que la plaça de Llucmajor, on s’erigeix l’estàtua de la República, passés a anomenar-se precisament Plaça de la República. De la mateixa manera, el fet que Josep Lluís i Facerias, un dels maquis més destacats del període de postguerra, perdés la vida en mans de la policia franquista en el que avui és el districte de Nou Barris -i sigui dit de pas, en un lloc altament transitat i concorregut-, no sembla raó de pes suficient perquè la ponència del nomenclátor reconegui la memòria de Facerias, batejant amb el seu nom la plaça on va morir assassinat.

Una vegada acabat l’acte, Josep Garganté -afiliat a la Confederació General de Treball (CGT) en la secció de Transports Metropolitans, membre de la CUP i de la Trobada Alternativa de Nou Barris- restava importància a la controvèrsia sorgida durant el record a Facerias, explicant que dins la CUP de Nou Barris hi ha independentistes, anarquistes, comunistes, etcètera. Les CUP no són precisament una organització homogènia i monolítica; més encara: “Cada CUP és un univers”, sentenciava un altre membre de la formació de Nou Barris. Per la seva banda, Garganté atribuïa les discrepàncies a un problema de coordinació entre les diferents sensibilitats i postures ideològiques en el moment de convocar i difondre l’acte. Qüestionat sobre si l’any que ve ho plantejarien d’igual manera, Garganté va opinar que es podria convocar una ofrena popular, sense sigles de cap partit polític, amb la finalitat de no ferir susceptibilitats.

Conviccions
“Els homes de temps passats tenien conviccions; nosaltres, els moderns, no tenim més que opinions, i per construir una catedral gòtica es necessita una mica més que una opinió”. Heinrich Heine

Amb tan sols dinou anys i fet presoner pel bàndol nacional, Josep Lluís i Facerias (Barcelona, 1920), perduda la guerra després de combatre a la columna d’Ascaso durant tres anys en el front d’Aragó, va perdre també a la seva companya i a la filla de tots dos, a causa dels bombardejos que l’aviació feixista va llançar sobre les masses de refugiats que enfilaven l’exili cap a França. Aquest succés, terrible a la vida de qualsevol persona, no va significar per Facerías una caiguda del cavall, com va ocórrer amb Saül en descobrir al seu déu; més aviat, es va traduir en una consolidació de les seves conviccions. Amb anterioritat a l’alçament feixista i a la revolució social que li va fer front, “Face” ja formava part del Sindicat de la Fusta de la CNT així com de les Joventuts Llibertàries del Poble Sec, del barri on era veí. Després de passar per diversos camps de concentració en territori espanyol (Vitòria, Saragossa, etc), es va veure complint el servei militar en les files de l’exèrcit vencedor en la Unitat de Transports Militars de Barcelona. Cal presumir que va ser en aquell període en el qual les seves conviccions llibertàries van madurar sota el sol de la tristesa provocada pel criminal acte de guerra, que es va portar, entre moltes altres víctimes innocents, les vides de la seva dona i la seva filla. En 1945, complertes les obligacions del servei militar, Facerias es va afiliar al Sindicat d’Indústries Gràfiques de la CNT.

No obstant aquesta afiliació sindical, el nostre home es va guanyar la vida, primer, com a cambrer i més tard com a caixer, en “La Rotonda” del Tibidabo, un restaurant freqüentat per la burgesia de l’època, i on treballava el seu germà Bonaventura. Sobre aquest tema, en el llibre “La Barcelona Rebel. Guia d’una ciutat silenciada” (editorial Octàedre), s’explica l’assenyada postura de Facerias en relació a les propines amb que els adinerats clients del restaurant obsequiaven als treballadors. Facerias les rebutjava, ja que considerava que eren, a través de la caritat d’arrel cristiana, un complement indigne a un salari insuficient i que la seva acceptació era un gest servil. Entenguem-nos: el problema no eren les propines, sinó el salari.

“Face” -també anomenat Petronio a causa de la seva elegància natural, finura i bon aspecte- es va enrolar en 1946 en els “Grups de Defensa” de la zona centre de Barcelona. La resistència havia d’estar organitzada; el bàndol aliat, que havia derrotat al feixisme alemany i italià, no trigaria a alliberar a l’estat espanyol portant amb ell la democràcia… Aquell mateix any, el nostre home és detingut per la brigada polític-social i empresonat a la Modelo fins a l’any següent. En 1947, una vegada recuperada la llibertat, Josep Lluís i Facerias forma el seu grup guerriller, amb homes com Guillermo Ganuza Navarro, César Saborit i Antonio Franquesa. I és llavors quan comença l’acció de debò, inaugurada amb un atracament a la Hispano-Olivetti, al que van seguir expropiacions a joieries, bancs (el Biscaia, el Bilbao, el Pérez López, el Banc Español de Crédito, etc), meublés de la zona ‘noble’ de Barcelona (com “La Casita Blanca”) i fàbriques (Automòbils Eucort, ICANSA, etc): la major part dels botins era enviada a la CNT en l’exili. També van dur a terme atacs frontals a les forces de seguretat, com el tiroteig a la Comissaria de Gràcia a la Travessera de Dalt, i intrèpides operacions en la carretera de l’Arrabassada per apoderar-se de documentació que falsificar. En ocasions puntuals, formant alguna cosa així com un All-Star Maqui, el nostre home va col·laborar amb Quico Sabaté (en la col·locació d’artefactes en els consolats favorables a l’ingrés d’Espanya en l’ONU) o amb Wenceslao Orive (una expropiació realitzada al Banc Popular del carrer Embajadores de Madrid per finançar un atemptat contra Francisco Franco, que mai no va tenir lloc).

La delació: mort a Nou Barris 

A la tardor de 1951 tres membres del grup de Facerias són detinguts, i el cèrcol sobre el cap del nostre home s’estreny perillosament. Al barri del Carmel, “Face” aconsegueix escapar després de liquidar a un agent de la político-social i ferir a uns altres nou. La policia va acordonar pràcticament tot el barri en la seva cerca. A principis de 1952, marxà a França i sis mesos després, a Itàlia, on seria un dels impulsors dels Grups Anarquistes d’Acció Proletària. Al 1953, la CNT en l’exili francès havia desautoritzat la lluita armada, desautoritzant així a aquests homes que arriscaven la seva integritat per mantenir viva la lluita contra el règim de Franco. Malgrat aquesta decisió de l’organització, Facerias decideix tornar a Barcelona a preservar la resistència. En companyia de l’italià Goliardo Fiaschi i de Luis Agustín Vicente, “El Metralla”, cadascú amb la seva motxilla i la seva bicicleta, parteixen de Toulouse cap al Tibidabo: 400 quilòmetres, que es diuen aviat. Després d’aquest tour anarcociclista, “El Metralla” és detingut a Sabadell i, l’endemà, el 29 d’agost, Fiaschi cau en una emboscada quan tornava a la cabanya del bosc de Sant Medir on s’ocultaven ell i Facerias.

El 30 d’agost Josep Lluís i Facerias, sense saber gens de l’ocorregut als seus companys, acudeix sobre les 11 del matí a una cita a la cruïlla del passeig Pi i Molist, el d’Urrutia i el de Verdum, a escassos 200 metres de l’Institut Mental de la Santa Creu (projectat pel Dr. Pi i Molist). La persona amb la qual havia concertat la cita no apareix; en el seu lloc, des de les finestres del proper carrer Nil, armes automàtiques fan blanc sobre el nostre home. Ferit en el turmell, “Face”, el maqui elegant, s’arrossega cap a un terraplè i abans de tenir ni tan sols temps a treure la seva Walter P-38 9mm especial, nou trets acaben amb la seva vida.

Font: La Fleca