Fa tot just sis mesos la CUP de Barcelona plantejava, en el marc de la campanya sobre la manca d’habitatge social i l’existència de 80.000 pisos buits a Barcelona (vegeu No volem més pisos al Districte!), que, segons l’article 47 de la Constitució espanyola, no només tenim dret a l’accés a una vivenda digna, sinó que, a més, “la comunitat participarà de les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics”.

Aquest mandat constitucional es va desenvolupar per a la seva aplicació des dels Ajuntaments amb la Llei del Sòl del 1990 i el Text refós de la Llei del Sòl del 1992. En aquestes lleis, s’hi preveia una potenciació del Patrimoni Municipal del Sòl (PMS). Més en concret, segons la normativa legal vigent pels articles 276 i 280.1 de l’esmentada Llei del Sòl,  l’alienació de patrimoni de sòl públic municipal sols es pot dur a terme a fi de construir habitatges de protecció oficial. Qualsevol altre ús haurà de ser reintegrat al PMS en forma de béns immobles o  guanys que hagi generat, la qual cosa no ha succeït.

Des del 1992 que la Llei és en vigor, i amb el ritme de construcció que s’ha dut a terme, el patrimoni públic de vivendes socials, és a dir en règim de lloguer, hauria de ser enorme, Prou per convertir-se en una alternativa al parc privat d’habitatges de propietat amb hipoteques per a tota la vida.  La diferència amb la realitat és colpidora: pel que fa al conjunt de l’estat espanyol, el PMS només representa l’1% (la mitjana en altres estats europeus és del 25% de PMS), i el conjunt d’administracions de l’estat espanyol esmercen prop de 6.000 milions d’euros l’any per a l’”accés a la vivenda”, que implica el manteniment del negoci immobiliari especulatiu. Per tant, com a primeres mesures s’hauria de: 1) fer l’inventari i recuperació en benefici del PMS de tots aquells aprofitaments urbanístics de sòl públic que no s’haguessin destinat a la construcció de vivendes de protecció oficial; 2) crear una xarxa pública d’habitatges de lloguer limitat; 3) reinvertir-ne els beneficis malversats a crear habitatges i equipaments socials; i 4) jutjar als tribunals els capitalistes que se n’han enriquit i els polítics que ho han permès.

Quina és, però, la realitat? Doncs que en un Districte com el de Nou Barris hi ha uns 10.000 habitatges buits, dels quals un bon nombre són habitatges socials. Davant d’això, l’ocupació del bloc de pisos del carrer Almagro per part de famílies en una situació precària durant la jornada de lluita del moviment assembleari del proppassat dissabte 15 d’octubre, amb el suport de l’associació de Nou Barris 500x20 i del veïnat, reflecteix la necessitat de tirar endavant l’ofensiva per un dret formal, el de l’habitatge, que sota cap concepte ha estat encara conquerit. La CUP i la Trobada Alternativa de Nou Barris expressem la nostra solidaritat amb les persones que s’hi han establert i amb la llarga lluita a Barcelona del moviment squatter o ocupa. Des del 1979 fins ara, aquests 32 anys d’ajuntaments postfranquistes ni han resolt ni s’han preocupat de resoldre un problema que patim la majoria treballadora de Barcelona. És exclusivament a les nostres mans, doncs, organitzar-nos i plantar cara als poders econòmics especuladors –bancs i immobiliàries– i als poders polítics que els són còmplices. Per això cridem novament el veïnat de Nou Barris a conscienciar-se que només a través de la lluita capgirarem aquest procés de precarització gradual de les nostres condicions de vida, i que només a través del combat quotidià contra la injustícia començarem a emancipar-nos per assolir una societat lliure en què l’accés a l’habitatge deixi de ser un dret per esdevenir, ara sí, una realitat.