Per diversos motius, l’àrea de l’Estació de Sants pateix des de fa anys un procés de degradació preocupant que l’ha convertida actualment en un gran nyap. Les estacions de ferrocarril i els seus voltants són sovint indrets poc atractius. Però el cas de la nostra estació supera qualsevol expectativa. De fet, des de la seva creació, aquesta infraestructura no va aportar més que problemes al barri. Des d’un principi, va resoldre parcialment la partició del barri que suposaven les vies però la va perpetuar a la mateixa alçada de l’estació (desnivells dels carrers Riego, Premià i Eusebi Planas), com ho farà ara el Calaix de la vergonya. Urbanísticament, va comportar el sorgiment d’un enclavament prou impersonal i desafortunat, amb dues places gens encertades. I el volum de trànsit va augmentar, el mateix que la brutícia. Tot i això el barri va aconseguir mantenir la seva personalitat, conservant la idiosincràsia al Triangle o a l’eix de Vallespir, però sempre d’esquenes a l’estació.

Al 2002 es va fer públic la intenció d’Adif de remodelar l’estació. Malauradament, l’objectiu del pla presentat no responia als interessos del veïnat, ni tan sols dels usuaris del ferrocarril. Amb la reforma de l’estació es pretenia duplicar la planta de l’estació(resultant un enorme cup que atapeiria una de les poques zones obertes que disposa el barri) i triplicar-ne l’edificabilitat (bàsicament amb un edifici d’oficines d’onze pisos situat entre l’estació i el parc de l’Espanya Industrial). Al seu interior es pretenia crear un gran centre comercial amb els cinemes Balañà inclosos. L’excusa per dur a terme el pla era l’arribada de l’AVE i tot el que comportaria. Ara que des del 2008 l’AVE s’atura a Sants i no ha passat res, l’excusa queda desactivada. En definitiva, era un pla de remodelació gestat en plena època de la febre del totxo, i amb ell, ADIF pretenia fer el negoci de la seva i pagar a més la cobertura de les vies al calaix de la vergonya. Amb la crisi immobiliària, el projecte va quedar aturat sense ningú que el volgués dur a terme i totes les mesures provisionals, encallades (barracons ocupant espai públic, carrils tallats, estació busos al descobert, canvi d’ubicació dels taxis…). Les molèsties i les obres les hem estat patint tot el veïnat, però res fa pensar que en un futur gaudim de les reformes projectades.

Des de la CUP de Sants-Montjuïc entenem que un espai com l’estació, situat al centre de la ciutat i que incideix directament en el nostre barri, hauria d’estar molt millor urbanitzat i, esclar, més cuidat. A més, aprofitant l’elevat fluxe de viatgers de tota mena, seria una plataforma ideal per difondre les realitats del nostre districte, la seva història i el caràcter popular i reivindicatiu del seu veïnat. Per aquest motiu, aquest mes de gener hem iniciat una campanya pública per denunciar el lamentable estat que es troba la zona. D’aquesta manera volem forçar l’ajuntament que dins el nou PAD (Pla d’Actuació del Districte) inclogui mesures que comportin una dignificació dels voltants de l’Estació de Sants i, més endavant, forci ADIF a remodelar racionalment de la infraestructura per tal d’integrar-la definitivament a l’entramat urbà del barri, donant prioritat als interessos dels veïns i usuàries per sobre dels interessos empresarials.

En el marc d’aquesta campanya, hem elaborat un resum dels aspectes polèmics i/o negatius presents a la zona, resumits en 12 punts, amb les consegüents propostes per millorar-los. Són els 12 punts conflictius de l’Estació.

Iniciem la campanya Km0 dels despropòsits per dignificar la zona de l’Estació de Sants

Amb una primera encartellada, aquest dijous passat el nucli del districte vam començar la campanya Estació de Sants: Km0 dels despropòsits. Ara que s’inicia el procés d’elaboració del nou PAD (Pla d’Actuació de Districte), caldrà forçar l’Ajuntament per a resolgui la llista de greuges que durant anys s’han anat acumulant a la zona i s’encari a la desídia d’ADIF, l’altre gran responsable de la situació. La pressió popular serà cabdal per arrencar del consistori compromisos per millorar les condicions del barri, i més ara, que amb l’excusa de la crisi, no dubtaran en estalviar inversions a costa de precaritzar les vides de les classes populars.