Des de la CUP-AxB heu agafat la problemàtica de l'habitatge com un dels eixos centrals de la campanya. Perquè?
Òbviament, en bona part pel drama social que es viu a Barcelona al voltant d'aquest tema. Amb 17 desnonaments diaris, amb moltíssimes famílies sense lloc on viure i moltíssimes més amb l'amenaça contant de perdre el pis si no dediquen la major part dels seus ingressos al lloguer o la hipoteca és urgent prendre mesures contundents que no vagin en favor dels lobbies propietaris –que ara mateix són bàsicament els bancs- sinó en favor de les persones.
Però també hi ha un altre motiu, i és que les polítiques d'habitatge no només tenen una faceta d'assistència social sinó que també poden ser un motor de recuperació econòmica. Si s'abarateixen els pisos i es garanteix una seguretat habitacional a la gent treballadora, aquesta podrà dedicar una part més gran dels seus ingressos a millorar la seva qualitat de vida, això vol dir, en primer lloc viure millor, però també és posar més diners a l'economia productiva que actualment acumula una lògica especulativa.

Com es pot aconseguir aquesta “seguretat habitacional” de la que parleu?
Les eines que té un Ajuntament, i més un de gran com Barcelona, són moltes. Les més urgents, per nosaltres serien declarar la ciutat com a municipi lliure de desnonaments, crear un parc d'habitatges socials i fer un cens de pisos buits per a que es posin en circulació.
Aquestes mesures tindrien el doble efecte d'acabar amb el drama social de la gent que perd la casa i al mateix temps baixar el preu dels habitatges, que és justament el contrari del que busquen les polítiques actuals, que creuen que cal que tornin a encarir-se els pisos per sortir de la crisis.

Podríeu explicar millor quines són aquestes eines que tenen els ajuntaments? Moltes de les coses que heu explicat no depenen d'altres administracions?
Això és una veritat a mitges, ja que existeixen moltes eines legals que ara mateix no es fan servir per manca de voluntat política. Des de la pròpia Constitució Espanyola que assegura el dret a l'habitatge digne i obliga la funció social de la propietat privada fins a la Llei Catalana d'Habitatge que, al seu article 42.6, permet als municipis prendre els pisos buits en usdefruit –sense haver d'expropiar, doncs no es toca la propietat- en cas de necessitats habitacionals agudes. I és evident que estem en una d'aquestes.
Legalment fins i tot és possible municipalitzar tot el sòl del terme, tal i com ha fet Marinaleda, per impedir que s'especuli. Tot depèn de la força política que assoleixi el moviment popular i la nostra capacitat d'incidir a l'Ajuntament.
Si fins ara no s'ha fet res d'això és per que els polítics no volen enfrontar-se als bancs, no perquè no puguin.
Naturalment primer caldria fer un cens d'aquests pisos, ja que lamentablement aquí no passa com a altres països on la llei obliga als propietaris a comunicar l'administració quan mantenen un pis buit. Una forma de realitzar-lo de forma viable econòmicament seria retribuir la gent que faci el cadastre amb rebaixes en el seu lloguer.

Això no impediria els desnonaments.
És cert, però permetria a l'Ajuntament de tenir una borsa de pisos per a la gent que queda sense casa. Però també hi ha altes eines que el consistori podria desenvolupar contra els desnonaments. Molts d'aquests són en pisos protegits d'Adigsa [promotora pública d'habitatge] que aquesta manté buits de forma incomprensible i que són ocupats per gent amb necessitat. És absurd mantenir buits pisos que s'han fet per ajudar la gent que no pot accedir a l'habitatge. També hi ha molts desnonaments que es podrien evitar si els seus habitants tinguessin les eines necessàries per enfrontar-se a les mentides i trampes jurídiques dels bancs o els propietaris, per això proposem convertir l'actual oficina antimobbing –que és ridícula- per una autèntica Oficina de Prevenció dels Desnonaments amb cooperació amb el moviment veïnal.

Aquesta preocupació per l'habitatge és una estratègia electoral?
La primera campanya pública que vam fer com a CUP-AxB va ser la denúncia dels 80.000 pisos buits que calculem hi ha a Barcelona. És una preocupació que ens ve de lluny i molta de la gent que formem la candidatura provenim del moviment per la vivenda o del món de les okupacions.
Però això no és casual. Un dels principals problemes que més ens afecten als barcelonins de classe treballadora és l'accés a l'habitatge. Per això hi ha una tradició tan forta de lluita per aquest dret a Barcelona i per això tants membres de la CUP-AxB som militants d'aquests moviments.

Heu parlat de sòl públic. Com es troba aquesta situació ara mateix a Barcelona?
Després d'anys d'una política urbanística en favor de grans empreses en queda molt poc. Proposem deixar de vendre'n de manera immediata per tal de poder començar a fer una altra política urbanística que beneficiï els veïns i veïnes.
Volem refundar els consells de barri perquè realment siguin un òrgan participatiu on es pugui decidir de forma col·lectiva quines són les prioritats i necessitats de cada barri i poder actuar amb conseqüència.

Creieu que no funcionen els consells de barri?
No és que ho creiem, és que és evident que només tenen una funció decorativa, com tant d'altres eines de participació de l'Ajuntament, que més que no funcionin és que són autèntiques preses de pèl.

Com per exemple?
Existeix la normativa d'Iniciatives Ciutadanes que en teoria permetria a qualsevol grup de veïns recollir signatures per proposar una norma al Ple. Doncs bé, vas a l'Ajuntament a demanar els formularis per registrar-la i aquests no existeixen. Tenen una norma ben bonica per ensenyar-la a la premsa però que no se'n pot fer ús.
I enlloc de crear eines efectives per afavorir la participació es dediquen a ridiculitzar i menystenir les associacions de veïns i les entitats locals que lluiten per millorar la qualitat de vida als seus barris.
Però és obvi que amb una participació real els seria molt més difícil aplicar una política bolcada completament al turisme i l'especulació i que posa la ciutat al servei dels macroprojectes i no dels i les que hi vivim tot l'any.

Proposeu la fi dels macroprojectes. No penseu que aquests han significat molt pel creixement econòmic i el reconeixement internacional de Barcelona?
Primer hauríem de mirar a qui ha beneficiat aquest creixement. Si els únics que hi han tret alguna cosa han estat grans empreses, a vegades fins i tot amb seu a Madrid o Londres, que la feina que han generat ha estat sols temporal i precària i que a més han gaudit d'unes avantatges fiscals que han fet que l'Ajuntament hagi tingut més costos que ingressos... doncs potser no valia la pena créixer tant!
Al final als barcelonins i barcelonines només ens queda molèsties, pèrdua de qualitat de vida, unes poques feines mal pagades, una ciutat incòmoda i una caixa pública buida.
Realment que hi ha d'haver millors vies per a l'economia.