Des de la imposició colonial espanyola i francesa sobre els Països Catalans, són les classes populars les qui han defensat la llengua catalana. Històricament, el paper de la noblesa al segle XVIII i el de la burgesia des del segle XIX fins ara, ha consistit a servir els seus interessos particulars com a classe dominant dins l’ordre colonial establert. Historiadors com Fèlix Cucurull traçaven, dins la Panoràmica del nacionalisme català (1975), l’elecció del castellà per part de la burgesia al segle XIX, exemplificada en el seu ús public –per exemple a través d’innumerables conflictes socials en què la patronal utilitzava el castellà mentre que les col·lectivitats treballadores escrivien els seus fulls volants, pancartes, manifestos i reivindicacions en català–. Si el català continua sent una llengua viva i dinàmica és per l’ús que n’han fet, com a llengua pròpia i de comunicació social, les classes treballadores i subalternes, la gent nascuda aquí i allà, gent vinguda de tot arreu del món, ahir i avui.

Actualment, ens trobem davant d’un seriós intent d’autèntica refundació de l’Estat Espanyol, en la qual els exèrcits, els tancs i les bombes han estat substituïts per les sentències, els recursos, les interlocutòries dels tribunals espanyols: el Tribunal Constitucional (TC), el Tribunal Suprem (TS) i els diversos Tribunals Superiors de Justícia de Catalunya, el País Valencià, les Illes, Aragó... tenen un protagonisme creixent en la vida quotidiana de la gent: els diferents tribunals es dediquen a perseguir qualsevol mena de dissidència, il·legalitzen comportaments, prohibeixen publicacions, retallen reglaments lingüístics, anul·len o paralitzen un seguit de lleis aquells àmbits de les quals concerneixen l’establiment de processos de recuperació d’una mínima normalització lingüística. Molt sovint, els veritables centres de decisió dels quals depèn la vida política, social i cultural d’aquest país són als tribunals espanyols.

La llengua catalana és un dels principals objectius dels atacs i les agressions que rep el nostre poble en el terreny dels signes que ens identifiquen com a comunitat nacional; l’ataquen a més perquè és una de les eines imprescindibles de cohesió social; no en tenen prou amb les més de 500 disposicions, normatives i reglaments que imposen l’espanyol explícitament en les activitats i relacions entre les empreses, les  persones, les entitats i les diverses administracions del domini lingüístic català.

Ara, en la segona dècada del nou mil·lenni, l’Estat  Espanyol ha desencadenat una de les ofensives més agressives i ferotges contra  la supervivència de la llengua catalana; és una ofensiva que abasta tots els territoris de parla catalana: des del País Valencià a la Franja de Ponent, des de Catalunya a les Illes Balears; afecta tots els sectors de la producció –des dels mitjans de comunicació, fins a l’etiquetatge dels productes, del cinema i els videojocs a l’ensenyament reglat i no reglat, per a petits i per a adults, des dels documents personals fins a les actuacions judicials–; i afecta així mateix l’ús del català de totes les  administracions –de la municipal a les diputacions, les universitats, els jutjats mateixos, les delegacions diverses, etc. I s’estén més enllà de les fronteres polítiques de l’Estat, perquè a més de tenir el català menystingut i silenciat a les institucions generals de l’Estat, com ara el Congrés de Diputats o el Senat, la persecució s’allarga a les institucions polítiques i culturals europees i mundials, com ara el Parlament Europeu, els fòrums esportius i científics, la UNESCO i altres institucions en què l’Estat Espanyol imposa la prohibició del català.

Només cal pensar en uns quants exemples que donen fe d’aquest setge a la llengua catalana: els entrebancs i prohibicions a un espai comunicatiu català amb l’impediment que la Televisió de Catalunya es vegi al País Valencià i els obstacles cap a la Catalunya Nord, la política sistemàtica dirigida a eliminarel sistema de la immersió lingüística, a obstruir l’ensenyament en català i del català a les escoles, institutsi universitats dels Països Catalans, malgrat que les famílies ho reclamin, la persecució i laminació dels reglaments lingüístics sobre l’ús del català dels quals s’han dotat les Diputacions, els Ajuntaments i les Universitats, tots sorgits i aprovats pels estaments respectius elegits democràticament, l’ofensiva contra la Llei d’acollida catalana, contra el Codi de Consum, i les Lleis del Cinema i d’Educació, totes recorregudes davant del TC pel PP en una evident contraofensiva del creixement polític dels sentiments i les accions independentistes.

Segons la majoria dels especialistes en dret constitucional, la sentència del TC sobre el nou Estatut de Catalunya del 2010 ha implicat una reinterpretació de la situació jurídica del català, del concepte de llengua pròpia i del concepte d’oficialitat; imposa una impossible igualtat de les dues llengües constitucionalment oficials només als territoris d’algunes autonomies, però no a tot l’Estat, que parteixen de drets i deures  totalment desiguals i nega el caràcter “preferent del català en les administracions i els mitjans de  comunicació”.

El deure estatutari de conèixer el català a Catalunya queda, a la pràctica, completament desvirtuat; el fet que la noció de “llengua pròpia” no tingui efectes prescriptius i que es reiteri que en cap cas “no es pot excloure el castellà” crea un marc molt propici a laminar els drets lingüístics dels catalans i, sobretot, a destruir el  sistema de la immersió lingüística escolar, a anorrear, en definitiva, el model d’escola catalana per a  tothom sense distincions que la societat catalana del Principat havíem construït amb anys i anys de lluita, i que s’ha anat aconseguint amb l’esforç i la tenacitat de milers de mestres, que s’han reciclat i format amb aquest objectiu. També l’Ajuntament de Barcelona s’ha vist afectat per aquest setge: el Butlletí Oficial de la Província de Barcelona publicava el 13 de febrer del 2010 el Reglament d’ús de la llengua catalana de l’Ajuntament de Barcelona que s’empara en la Llei de Política Lingüística del 1998 i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006. i parteix d’un model de Reglament per a l’ús de la llengua catalana acordat per les dues entitats municipalistes i el Consorci per a la Normalització Lingüística de Catalunya. Aquest model havia estat adoptat amb variants per dues diputacions, 36 consells comarcals i 477 ajuntaments, a més del Conselh Generau dera Val d’Aran.

Immediatament, el grup municipal del PP va impugnar 19 articles dels 29 del reglament i el TSJC en va suspendre cautelarment 5, i al juny del 2012 el TS ha anul·lat totalment dos  articles i parcialment quatre més, tot argumentant que el català no pot ser considerat a Catalunya llengua d’ús preferent i que tampoc no pot ser usat per defecte, encara que la ciutadania no hi tingui res en contra i no demani l’ús del castellà.

La resposta del govern municipal de CiU és, com sempre, ambigua i contradictòria: l’alcalde afirma que acata la resolució del Suprem i s’encomana al desig que en un futur les coses es resolguin. És a dir: ni anuncia que no pot continuar pactant amb un PP que es dedica a aquestes impugnacions, ni ofereix liderar un front de resistència que garanteixi als ciutadans coses tan elementals com ara l’atenció en català, que les empreses hagin de respectar la llengua catalana en les seves presentacions a concursos, o que els productes amb els quals es presentin hagin de ser etiquetats com a mínim en català. Tampoc l’equip dirigent de CIU de l’Ajuntament de Barcelona no manté una actitud de compromís coherent amb la llengua en les seves responsabilitats amb el Centres de Normalització Lingüística de la ciutat; aquests Centres depenen del Consorci per la Normalització Lingüística en el qual els Ajuntaments hi tenen un paper preponderant. Amb l’excusa de la “crisi” i la “racionalitat econòmica”, el CPNL ha dut a terme l’acomiadament encobert d’un bon gruix de treballadors i treballadores dels centres de Barcelona per tal que no adquireixin el dret a ser indefinits i se’ls pugui continuar aplicant una política de precarietat laboral, ja crònica en aquests centres. L’Assemblea de treballadors i treballadores del CPNL ha denunciat  repetidament la gasiveria, poca transparència i manca de planificació i d’ambició d’aquest ens públic, que basa la seva política contractual en la temporalitat, i el seu funcionament en la precarietat de les instal·lacions i la retallada de recursos.

Les nostres propostes

Amb aquests atacs a la llengua catalana ens trobem davant d’un conflicte polític de primera magnitud que posarà a prova la solidesa de les conviccions a favor de la llengua sobretot de CIU, que està pactant dia rere dia amb el PP, el partit instigador de tot aquest setge a la llengua. Si es deixa tirar endavant el contingut d’aquestes sentències i les retallades que debiliten tota la política de recuperació lingüística i d’integració social, això significa donar via lliure a la discriminació per raó de llengua, a la creació de guetos lingüístics, a la destrucció de la cohesió social, i a la segregació i la marginació dels nouvinguts.

Per totes aquestes raons, la Candidatura d’Unitat Popular de Barcelona reclama:

• El suport actiu al model d’escola catalana en llengua i continguts, i la denúncia de les conseqüències nefastes que pot tenir per al model escolar català únic i integrador l’intent de dividir i discriminar la població escolar per raó de llengua.

• Que no s’acati cap sentència que, derivada de la sentència del TC sobre l’Estatut de Catalunya del 2010, disminueixi o anul·li els drets lingüístics dels vells i nous catalans respecte de la llengua pròpia dels Països Catalans.

• Que s’aturi la precarització dels serveis del Centres de Normalització Lingüística i se n’augmentin el serveis fins a satisfer la demanda amb nous horaris i noves actuacions de reforç als mitjans de  comunicació, centres socials, empreses, centres educatius d’adults i serveis municipals, com ara els transports o els mercats.

• Que es doni suport a totes aquelles iniciatives del voluntariat i l’activisme lingüístic que, d’una manera altruista, estan reforçant les xarxes d’integració social: parelles lingüístiques, programes Xerrem, Tallers per la Llengua, espais per practicar com Apropem-nos (barri del Poble Nou).

• Que es defensin i es reforcin tots aquells indicadors de bona salut lingüística que, malgrat la greu reculada en l’ús social, es manifesten encara prou potents: l’oficialitat i la consideració de llengua pròpia en molts territoris del domini lingüístic, la presència significativa en l’ensenyament, als mitjans de comunicació orals i escrits i a la vida quotidiana, una literatura i una cultura amb un grau de qualitat, prestigi, legitimació i fidelitat notables, i unes entitats científiques i populars que vetllen per la seva unitat i extensió social.

A les terres de parla catalana, el català ha de tenir l’estatus legal de primera llengua i ha de ser la llengua comuna i d’interrelació social de tota la ciutadania!

La CUP té un compromís amb la llengua: la defensa del seu ús i la garantia de l’exercici dels drets lingüístics!

Per un país de totes i de tots, fem l’escola en català: ni un pas enrere en la immersió lingüística a
l’escola!

Fem del català la llengua comuna arreu dels Països Catalans!