Avui, 12 d'abril, coincidint amb la publicació de l'informe “Diagnosi 2011. La situació de les persones sense llar a Barcelona el 8 de novembre de 2011 i l’evolució dels serveis residencials” realitzat per la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar [vegeu l'informe complert].

Com a CUP de Barcelona volem exposar tot un seguit de reflexions pel conjunt de veïns i veïnes de Barcelona:

A les darreres dècades, la distància social entre la gent més enriquida i la més empobrida en termes econòmics, i el desbaratament gradual de l’anomenat “estat del benestar” condueixen sectors cada cop majors de la societat a l’empobriment i per tant a la precarització extrema de les seves condicions de vida. Cada vegada més, les persones esdevenim perillosament vulnerables en aquesta societat individualista i competitiva. Manquen recursos específics i manquen, també, estudis que ajudin a entendre millor aquesta problemàtica. I manquen, fonamentalment, transformacions estructurals perquè la societat capitalista deixi de reproduir-se com una fàbrica d’indigents.

L'anterior equip de govern de l'Ajuntament de Barcelona havia dut a terme un seguit de polítiques públiques encaminades a afrontar les conseqüències de la desigualtat mitjançant l'impuls de la XAPSLL (Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar); per contra, l'actual govern de CiU ni tan sols ha plantejat la seva tasca en aquests termes, fins i tot al contrari. 

El context actual de crisi posa en qüestió el plantejament de fer equipaments com a camí  per resoldre aquest problema. L’obertura de nous centres ho resoldrà? Comença a haver-hi força gent que ho qüestiona, especialment aquelles professionals i entitats que treballen sobre el terreny. Tenint en compte que qualsevol mesura que afronti no pas les causes de l’empobriment i la indigència, sinó les conseqüències d’un model econòmic i social que llença persones als carrers, qualsevol mesura no serà res més que pal·liativa: i aquest és el problema fonamental que la nostra societat es nega a afrontar. Davant d’això, les mesures pal·liatives en discussió són diverses: les mesures alternatives implicarien la creació de xarxes de pensions socials, per exemple: oferir habitatge assequible a baix cost, que esdevindria un primer pas per sortir del carrer. O bé implicarien la creació d’empreses cooperatives i autogestionades d’inserció, en què l’important no sigui la mera productivitat, sinó la reinserció social basada en aspectes com ara el fet de tenir un tipus de feina mínimament racional i creativa, un horari, unes obligacions, un compromís i uns hàbits de treball (de treball digne, i no d'un altre tipus), etc. Per als sectors més cronificats, es considera necessària la creació de centres especialitzats o senzillament dotar els centres que ja existeixen amb personal que pugui agafar al seu càrrec les persones ateses. Lluny de tendir cap aquí, la crisi està afectant profundament i especialment a l’atenció del col·lectiu de les persones més vulnerables. S’han aturat moltes de les iniciatives que feien albirar un canvi en el tractament de la qüestió. Per exemple, moltes aules-taller o centres especials de treball han tancat.

Potenciar l’atenció directa, treballar la prevenció i la sensibilització davant la societat i reforçar la figura de l’educador o educadora de carrer són algunes de les mesures a assenyalar enfront de les derivacions populistes i repressives en temps de crisi. En definitiva, cal obrir pas cap a una societat que reclami d’entrada la seva pròpia transformació i, si això no succeeix, que organitzi polítiques de solidaritat i d’inclusió social efectiva, i no pas polítiques repressives. Cal fer polítiques d’habitatge que tinguin en compte les polítiques socials, polítiques laborals que garanteixin el dret a treball com un factor de protecció davant l’exclusió social, polítiques d’educació que promoguin un model de societat solidari i inclusiu, polítiques d’acolliment que garanteixin l’accés als drets humans bàsics sense diferenciar les persones d’acord amb la seva situació jurídica (determinada per la tinença o no de “papers”). Tanmateix, la realitat és obscena: des del setembre del 2011 ha desaparegut del mapa l’ajut de la Renda Mínima d’Inserció, i la Llei d’Autonomia (mal anomenada de Dependència) ha esdevingut paper mullat. Això ens assegura major desigualtat i agudització de la pobresa i, per tant, major presència de persones que sobreviuen als carrers.

Mentre no arribi aquest canvi de model, les persones que necessiten un lloc on dormir, on menjar i on rentar-se no paren de créixer, amb totes les tragèdies associades a experiències individuals i trencaments de relacions i familiars imposats per aquesta situació. En conseqüència, el que plantegem des de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) de Barcelona és la necessitat imperativa que la nostra societat es replantegi quines són les causes de l’existència de persones sense sostre i que actuï en conseqüència per superar-les. I que mentrestant es reorganitzi en termes veritablement justos socialment, articuli amb urgència la creació de nous equipaments i serveis que permetin oferir sortides dignes a la gent que més està patint. Resulta escandalós, immoral i políticament injustificable assistir a la desfilada terrible, als carrers, de gent condemnada a la indigència per la seva pròpia societat, la mateixa societat que es proclama, desvergonyidament, democràtica.

Candidatura d'Unitat Popular de Barcelona
12 d'abril de 2012