Amb aquestes paraules d’un text de Manuel Delgado, va començar Brais Estêvez la xerrada sobre la "Privatització de l’espai públic" en el marc de les Festes Alternatives de Sarrià el passat 5 d’octubre. L’acte organitzat per Esberla (Assemblea de Joves de Sarrià) i la CUP va comptar també amb la presència de Maria Rodó, que va centrar la seva intervenció  en els espais públics com indrets  on s’hi reprodueixen les diferents estructures d’opressió, entre elles les de gènere, ja que “les ciutats han estat pensades i construides des de l’androcentrisme”. Brais Estêvez i Maria Rodó  són investigadors del Grup de Recerca de Geografia i Gènere de la UAB.

 

Brais Estêvez, va afirmar que els espais públics que tenim “són fonamentalment un instrument ideològic a l'interès d'un model de ciutat molt determinat, i per tant que és una necessitat combatre'ls”. És per això que va remarcar que cal denunciar els interessos de la ciutat capitalista, que ha prioritzat el valor de canvi dels espais urbans, per sobre d'un valor d'ús, plural i divers. I com alternativa, Brais Estêvez  va assenyalar que cal generar "espais de resistència on allò públic, en comptes de ser una categoria anestesiada, associada al consum, etc. es vinculi amb una activitat política transformadora".

 

Maria Rodó va remarcar els anomenats espais de la por, en el sentit que "la llibertat en els espais públics i l'accés a ells no és la mateixa per a una noia jove que per a un home de mitjana edat blanc o un de nigerià, per un transsexual o una dona de setanta anys" 

Brais Estêvez va començar amb amb aquesta afirmació de Manuel Delgado "“L'espai públic passa a concebre's com la realització d'un valor ideològic" perquè segons Estêvez “si avui dia volem parlar d'espai públic és molt important que tinguem clara aquesta idea, bàsicament per entendre, per una banda, els nivells i dimensions en els quals opera la seva privatització, i per altra banda, copsar de manera crítica en què s'han convertit els espais públics a la Barcelona contemporània”.

 

I és que tal com ho va exposar “dóna algunes claus sobre com s'ha anat construïnt una noció hegemònica d'espai públic, plena d'intencionalitat política, i que comporta un clar reduccionisme i simplificació [diguem-ne prvatització] dels nostres espais de relació quotidiana i d'acció política (pensem, per exemple, en la prohibició a que les manifestacions travessin les Rambles, o amb les restriccions que introdueix l'anomenada llei del civisme (el nom de la qual no és cap altre que: Ordenança de Mesures per Fomentar i Garantir la Convivència Ciutadana a l'espai públic de Barcelona)”.

 

Brais Estêvez va fer un breu repàs a alguns dels fenòmens que "han acabat per generar aquesta noció d'espai públic, cada cop més llunyana d'aquell concepte que vindria a ser el carrer"

Pel que fa a la privatització dels espais públics va dir que “avui dia, en un nivell gairebè conceptual, que es visibilitza en una retòrica que considera els espais públics: espais oberts on tots som iguals, o també, escenaris d'una vida social harmònica, pròpia d'una societat que ja no té antagonismes, tan sols diferències estètiques, culturals, en tot cas contradiccions conciliables. És a dir, es genera una exigència normativa envers els espais públics per a que actuïn en els dos sentits de la seva accepció (urbanística i política)".

Estèvez va finalitzar tot dient que “Cal tenir clar que l'espai no és només el domini de les institucions que l'administra, l'ordena i control·la (representacions de l'espai), sinó que hi ha una dialèctica entre resistència i dominació que compta amb el potencial de desafiar i subvertir el poder dominant, per això que la lluita per l'espai públicés un element cabdal per a l'agenda d'una política de resistència”.

Maria Rodó, va exposar que “relacionant els espais públics urbans amb les persones que hi viuen en sorgeixen tres dimensions a tenir en compte: Espais socials, Dimensió política i l’espai simbòlic i urbanístic"

Tenit en compte això, Rodó va ssenyalar que "calia  concebre l'espai públic de forma àmplia i veure'n els efectes que provoca, a partir de la base que l'estructura dels espais s'interrelaciona amb l'estructura de la societat. Per definir els espais publics com un producte de les relacions socials i els mecanismes de control social  i com un lloc de contestació i de resistència"

En definitiva, Maria Rodó va remarca que l'espai públic era un indret on s’hi reprodueixen les diferents estructures d’opressió, entre elles la de gènere, aixi com també les de classe, edat i ètnia.

I és que, per a Maria Rodó,  el concepte de ciutadania s’ha universalitzat partint del model masculí, convertint-lo, falsament, en neutre, en la norma, i, per tant excoent-ne les dones, per la qual cosa va afirma que "la imatge ideal de ciutadà és la de l’home assalariat, cap de família. La seva forma de participar i la seva identitat es basa en la seva relació amb el mercat del treball és el que defineix el seu accés als drets socials".

 

Rodó va assegurar que "vivim en una societat forjada sota una visió masculina i un sistema patriarcal. Per tant les ciutats s’estructuren en base a aquest sistema".

 

Ho va argumentar, tot dient que "només es tenen en compte per als plans de mobilitat les mobilitats obligades (feina/educació) i es deixen de banda les no obligades. els desplaçaments pendulars (de casa a la feina i de la feina a casa) i no es percebi la complexitat dels desplaçaments de les dones (en ziga-zaga: de casa a l’escola, de l’escola a la feina, de la feina al supermercat, del supermercat a casa, de casa a casa la mare malalta, de casa la mare malalta a l’extraescolar de la filla i d’allà a casa)".

 

En aquesta lína d'argumentació va dir que "creaven perifèries dormitori/ urbanitzacions pensades per a que les persones passin el dia a la feina i hi vagin només a dormir, oblidant que hi ha moltes persones que s’hi queden tot el dia i que per tant necessiten unes determinades facilitats. Això aïlla les dones mestresses de casa dels centres de les ciutats (lluny dels equipaments i de tot allò que podria suposar formes d’emancipació)". I va afegir que es fan "els plans de seguretat ciutadana pensant en elevar els nivells de control i vigilància (criminalitzant certs col·lectius, envaint la intimitat de les persones, augmentant el control social) en comptes de tenir en compte allò que provoca sensació d’inseguretat en les persones".