Manifest de la CUP de Barcelona pel dia de la dona treballadora

Les ciutats modernes són aparentment llocs de llibertat on la població es barreja indistintament. Però més enllà d'aquesta il·lusió, les ciutats s'organitzen segons les estrictes normes socials dominants. En el cas que ens ocupa, la ciutat reserva per a homes i dones espais, temps i treballs diferenciats, però sobretot marcats per la desigualtat. Des d’una perspectiva de gènere i social les ciutats no són neutres, la població urbana es composa d’homes i de dones, que viuen la ciutat de manera diferenciada i marcada per les desigualtats, fet que cal tenir en compte alhora d’intervenir políticament.

Hi ha qui pensa que el fet que les dones i els homes es moguin en espais mixtes significa que les discriminacions ja no existeixen. Res més lluny de la realitat: enfront dels ideals urbans, les dones són la majoria de treballadores pobres, la majoria d'usuàries del transport públic perquè tenen menys accés al vehicle privat, són les que sustenten la infraestructura familiar a través d'organitzacions horàries impossibles i a costa de la seva salut, són majoritàries a realitzar el treball domèstic (productiu, explotat i gratuït). La planificació urbanística s’ha fet habitualment pensant que les persones són iguals, tenen les mateixes necessitats i faran el mateix ús de l’espai urbà. Les dones, per la càrrega del treball domèstic i familiar i per altres condicionaments socials, fan un ús de l’espai urbà diferenciat dels homes: realitzen més desplaçaments dins del municipi, fan un major ús dels serveis de la ciutat, la seva mobilitat sovint és amb càrregues (cotxets d’infants, de compra...), tenen menys llibertat de mobilitat per raons de seguretat. Aquesta desigualtat es basa en bona mesura en la divisió entre l’espai públic i l’espai privat, que alhora és un dels pilars de les ciutats modernes. Les dones som majoritàriament responsables d’aquest espai privat, de la casa mentre els homes s’adjudiquen com a propi l’espai públic, la ciutat.

Certa legislació recent ratifica de manera parcial algunes demandes del moviment feminista. Malgrat això, els recursos destinats a la igualtat de gènere sempre són escassos, es deleguen polítiques que haurien de ser assumides públicament a ong's o fundacions privades. La igualtat de gènere sembla fer més part del discurs que no pas d'una voluntat política real. Això és d'especial manifest en l'actual polèmica sobre el procés d'externalització del Centre d Informació i Recursos per a les Dones (CIRD), reduint l'interès públic d'aquest centre pioner a l'interès lucratiu de l'empresa concessionària.

La desigualtat persisteix encara en el camp salarial, els models de contractació i amb la segregació de les categories professionals, sent les dones molt majoritàries en les tasques assistencials i educatives, a les llars d'infants, en l'atenció geriàtrica o en tasques sanitàries per exemple. És inqüestionable que la crisi econòmica afecta de forma especial aquells sectors socialment desafavorits i que també que dins del grup de les dones s'entrecreuen diferents desigualtats, i per això hi ha col·lectius de dones a Barcelona especialment discriminats com les dones de la tercera edat, moltes de les quals sobreviuen amb pensions irrisòries, les dones immigrants sense papers, les dones amb algun tipus de discapacitat o les dones que exerceixen la prostitució, amb un especial interès pel que fa a la necessitat de l'acció política.

Per tots aquest motius des de la CUP de Barcelona estem en disposició de treballar perquè les alternatives feministes que múltiples entitats, associacions i organitzacions han anat configurant durant molts anys a la nostra ciutat tinguin un reflex polític real i no retòric. Defensem els espais i serveis públics i la necessitat d'inversions en infraestructures de cura, la igualtat salarial, el dret al propi cos, el repartiment de les tasques domèstiques i assistencials, la llibertat sexual i sobretot la necessitat de redistribuir equitativament els recursos i la riquesa, en temps de crisi, però també de bonança. Perquè només la configuració d'un nou sistema econòmic, polític i social garantirà la igualtat de les persones segons les necessitats reals.