El proper mandat no hi haurà a l’Ajuntament de Barcelona cap força nítidament independentista que reivindiqui que la desobediència és la clau de volta de la ruptura amb l’Estat. Tampoc hi haurà cap força anticapitalista que confronti l’actual model de ciutat excloent i desigual ni pretengui capgirar-lo. Això és una mala notícia pels interessos de les classes populars d’aquesta ciutat i una bona notícia pels poderosos i els lobbies econòmics. 

Si la CUP hagués aconseguit 8.000 vots més, hauria entrat amb dues regidores a l’Ajuntament, que haurien perdut Junts per Catalunya i Barcelona en Comú. Majories diferents serien possibles a hores d’ara. Nosaltres volíem que hi hagués una alternativa al PSC alhora d’arribar a acords majoritaris al Plenari i difícilment serà així. 

Però més enllà dels números, la sortida del plenari municipal de la CUP Capgirem Barcelona ja està tenint conseqüències visibles en les estratègies i els moviments que es permeten la resta de partits. Nosaltres hi érem, entre d’altres coses, per incomodar, per tensionar, per empènyer cap a l’esquerra i cap a opcions rupturistes. I ara el consistori està més escorat a la dreta i al neoliberalisme. Ho podem veure en els discursos i les aliances que es proposen i malauradament ho veurem també en les polítiques que es desenvolupin els propers quatre anys.  

¿Si la CUP hagués continuat a l’Ajuntament inclús amb més força, seria igual de còmode per l’espai polític dels Comuns passar de voler tancar el CIE a flirtejar amb el racista Manuel Valls? Creiem que no. Saben que, sense la CUP al plenari, passarà més desapercebut haver participat en aquesta operació d’estat. Saben que no hi serem allà dins per denunciar que són l’opció preferida pel candidat de les elits. 

Perquè cal dir alt i clar que la (possible) investidura d’Ada Colau amb els vots de Manuel Valls és un pacte amb el diable en el sentit més metafòric d’aquesta expressió. Valls representa el pitjor de la política i s’ha expressat en campanya de forma nítida: és el candidat de les elits, que vol més policia per expulsar els manters igual que va fer amb la comunitat gitana quan era primer ministre francès. Que Ada Colau sigui la candidata preferida d’aquest personatge hauria de fer reflexionar a propis i estranys. I sobretot que deixin de dir que serà a canvi de res. En política institucional cap suport és gratuït. I menys quan la resta del mandat necessitaran els seus vot per aprovar pressupostos i mesures clau.  

En aquesta equació diabòlica no podem deixar de mencionar el paper del PSC. Ens preocupa que gent que ve dels moviments socials assumeixi l’opció de governar amb el PSC de forma acrítica, menystenint el què ha significat aquest partit en la construcció durant dècades de l’actual model de ciutat. La Marca Barcelona, la ciutat plegada als interessos extractivistes del sector immobiliari i turístic és el projecte originari del PSC apuntalat en la voràgine dels grans esdeveniments. L’actual PSC del 155, reivindica a la ciutat el pitjor llegat de la Barcelona posa’t guapa. Cal recordar que en la seva escalada cap a la dreta, Collboni va situar en campanya a la CUP al mateix sac que Vox, fet que hauria d’escandalitzar a tothom que tingui un mínim d’ètica antifeixista.   

Els altaveus polítics i mediàtics que estan beneint aquest acord deixen clar quins interessos reforça. Les forces vives de la ciutat i el règim del 78 des de Madrid volen tancar per dalt el què el 15M i l’u d’octubre van obrir per baix. 

A la CUP Capgirem Barcelona vam criticar Ernest Maragall com a candidat de forma nítida durant la campanya. Ell també va formar part durant anys de la gestió d’aquest model de ciutat, ell representa l’ADN del PSC, fins al punt que el seu cognom ha estat clau per portar-lo allà on és. Maragall és el conseller de la LEC que tota la comunitat educativa va rebutjar i el candidat que no s’ha volgut posicionar en temes clau per la ciutat, com la municipalització de l’aigua. El discurs i la gestió d’Esquerra Republicana, tant a l’Ajuntament com els darrers anys a la Generalitat, transitant cap al centre polític liberal i el catalanisme moderat està a molt lluny del nostre model.

En tot cas, el nostre paper ara no és preferir ni beneïr un o altre pacte al consistori, ni com a desig ni com a mal menor. Els resultats ens han situat fora d’aquestes lògiques. I tal com vam dir en campanya, el que ens interessa no és qui serà el pròxim alcalde o alcaldessa, sinó què farà. A nosaltres no ens importen tant les cares, sinó el projecte que hi ha darrere. El problema és que sovint no n’hi ha. Ens vam passar la campanya fent propostes polítiques per atacar d’arrel les desigualtats i les problemàtiques de les veïnes i els barris i situant-les al centre del debat polític. Això va arrossegar altres partits, per exemple, a parlar d’expropiació de pisos buits. Que ara no haguem sentit a parlar d’una sola proposta en els darrers dies constata el fracàs de la política, convertida en un intercanvi de cromos i cadires, com també han denunciat entitats i moviment socials. 

Continuarem posant en valor el nostre programa polític els propers quatre anys, reclamant que s’implementin propostes que considerem assumibles i urgents per guanyar sobiranies front a l’emergència residencial, climàtica, de massificació turística o de precarització i empobriment que pateix la casse treballadora a Barcelona. Ho farem incidint en tots els espais que puguem. Fiscalitzant i exigint al govern municipal. I sobretot construint unitat popular a tot arreu on puguem. 

El 15 de juny s’obre un nou cicle polític a la ciutat. Nosaltres treballarem incansablement perquè sigui un nou cicle mobilitzador, perquè el carrer recuperi el pols i la força. Que la Barcelona popular, recuperi el seu esperit més rebel, que uns moviments socials i un teixit veïnal més forts passin a l’ofensiva i deixin de fiar les seves esperances i expectatives en un govern municipal més o menys benevolent. La nostra ciutat viu en conflicte, atravessada per desigualtats i interessos confrontats. I les classes populars avancem quan estem organitzades, sortim al carrer i qüestionem l’estat de les coses. 

Des d’avui ens comprometem a fer tot el possible per construir l’oposició popular al Govern municipal. Una oposició popular que, des dels carrers, tensioni i confronti una Marca Barcelona, que tots els partits volen perpetuar amb més o menys maquillatge. I des d’ara també fem una crida a totes les persones que comparteixen aquesta necessitat, a que aportin la seva visió i el seu granet de sorra, tant dins de la CUP com des del moviment popular per teixir aquest contrapoder. Ens veiem, doncs, als carrers.