Barcelona encapçala el rànquing de destinacions turístiques a Catalunya, amb més de 26 milions de visitants anuals. Aquestes xifres, sovint celebrades com un èxit, amaguen una realitat molt més crua: una ciutat tensionada, expulsada dels seus barris i sotmesa a un model econòmic que prioritza el benefici privat per sobre del dret a la ciutat.

El fenomen no és aïllat. A Catalunya ja hi ha prop de 800.000 places turístiques i fins a 90 municipis on hi ha més llits turístics que residents, arribant en alguns casos a multiplicar per sis la població. Barcelona és l’epicentre d’aquest model extractiu, que converteix el territori en mercaderia i la vida quotidiana en un producte de consum.

El Consorci de Turisme: qui decideix el model de ciutat?

El Consorci de Turisme de Barcelona, creat el 1993 per l’Ajuntament, la Cambra de Comerç i la Fundació Barcelona Promoció, és l’eina clau per entendre per què el model turístic no canvia. Lluny de ser un instrument al servei de la ciutadania, el seu objectiu declarat és “projectar, dinamitzar i posicionar” Barcelona com a destinació turística internacional.

Amb un pressupost de 47,8 milions d’euros, dels quals més de 11 milions provenen d’aportacions públiques, el Consorci funciona com una estructura híbrida on el poder públic queda subordinat als interessos privats. Els seus òrgans de govern ho evidencien: mentre l’alcalde presideix el Consell General, el Comitè Executiu (on es prenen decisions clau) està controlat per representants del sector empresarial turístic, com Jordi Clos, president del Gremi d’Hotels.

Aquest segrest institucional es reforça amb perfils com el de l’actual director general, Mateu Hernández Maluquer, amb un sou de 130.000 euros anuals i vinculat anteriorment a Barcelona Global, un lobby empresarial que ha impulsat projectes com la Copa Amèrica. Això no és casualitat: és l’expressió d’un model de governança on les grans empreses decideixen el rumb de la ciutat.

El creixement del negoci hoteler a Barcelona i al conjunt del país no respon a cap necessitat social, sinó a una lògica especulativa que converteix l’habitatge i el territori en actius financers. Amb inversions milionàries (934 milions només el 2025) i grans cadenes que acumulen beneficis de milers de milions d’euros, el model hoteler es consolida com un dels principals motors d’extractivisme urbà. Mentre el nombre d’establiments no ha deixat de créixer en les darreres dècades, concentrant-se especialment a Barcelona, els beneficis es concentren en mans de grans grups empresarials, sovint desvinculats del territori, mentre la ciutadania en pateix les conseqüències: expulsió, encariment de la vida i precarització laboral. Aquest no és un model econòmic al servei del país, sinó un negoci al servei d’uns pocs. 

La taxa turística: recursos públics al servei de la promoció

Un dels aspectes més greus és l’ús de la taxa turística. Aquesta eina, que hauria de servir per compensar els impactes del turisme i reforçar serveis públics, s'utilitza en bona part per alimentar la maquinària promocional del mateix model que genera els problemes.

És a dir: els diners recaptats gràcies a la pressió turística es reinverteixen per atraure encara més turisme. Un cercle viciós que agreuja la saturació, encareix l’habitatge, expulsa el veïnat i precaritza el treball.

Aquest model té conseqüències directes:

• Augment del preu de l’habitatge i expulsió del veïnat dels barris.

• Precarització laboral, especialment en el sector serveis.

• Saturació de l’espai públic i pèrdua de vida comunitària.

• Dependència econòmica d’un sector altament vulnerable i estacional.

Barcelona no pot continuar depenent d’un monocultiu turístic que concentra beneficis en poques mans i reparteix els costos entre la majoria.

Cap a un model al servei del poble

Des de la CUP Barcelona defensem un canvi radical de rumb:

• Dissoldre el Consorci de Turisme, eliminant el control empresarial i posant-lo sota control democràtic.

• Destinar íntegrament la taxa turística a serveis públics, habitatge, transició ecològica i reparació dels impactes del turisme. I també a finançar el procés de decreixement turístic.

• El total de la taxa turística hauria de servir per finançar un procés de decreixement turístic.

• Decreixement turístic planificat, limitant places i posant fre a la promoció massiva.

• Diversificació econòmica, apostant per sectors que generin ocupació estable i arrelada al territori.

• Recuperar la sobirania de ciutat, posant la vida, els barris i el veïnat al centre.

Barcelona no necessita més turistes. Necessita més drets, més vida i més control democràtic. El futur de la ciutat no pot continuar en mans d’un lobby econòmic: ha de tornar a les mans del poble.